Neuràlgies o Dolor Neuropàtic de Causa Infecciosa: Neuropatia Postherpetica.

Neuràlgies o Dolor Neuropàtic de Causa Metabòlica: Neuropatia Diabètica o Neuropatia alcohòlica.

Neuropaties per Arrapament de Nervis: Sd del Túnel Carpia, Arrapament del Nervi Cubital o Arrapament del Nervi Radial, Meràlgia Parestesica, Sd piriforme, Neuroma de Morton, Neuropatia del Nervi Pudendo.

Neuropaties postquirúrgiques per Lesions de Nervis durant les cirurgies: Dolor Inguinal post hèrnia discal, Dolor Postmastectomia.

Dolor per Cirurgia d’esquena fallida per fibrosi de les arrels nervioses medul·lars després de les cirurgies de columna.

Dolor Neuropàtic per Sd de Dolor Regional Complex.

Dolor per Membre Fantasma després d’amputacions.

La neuràlgia postherpètica (NPH) és el dolor per irritació o inflamació del nervi, que es produeix després del brot herpes zòster, causat pel virus Varicella–Zoster. El dolor associat amb l’NPH pot continuar durant més de 3-6 mesos després que la lesió cutània s’hagi curat entre el 20 i el 30% dels pacients que pateixen la infecció. Entre els 60 i 70 anys, el risc de desenvolupar la NPH és del 60% i per damunt dels 70 anys el risc augmenta al 75%.

Els factors de Risc per desenvolupar la Neuràlgia Posteherpetica, a part de l’edat avançada, és el gènere femení, la severitat de la lesió cutània, i del dolor durant la fase de lesió cutània,  l’estrès psicològic i l’aparició de símptomes neuropàtics abans d’aparèixer la lesió cutània.

El dolor de la NPH es descriu com ardent, punxant, i amb sensació “elèctrica”, que s’associa amb pruïja i la sensibilitat extrema de la pell. Pot ser intermitent o continu. Normalment és circumscriu en una àrea determinada del cos innervada pels nervis afectats, sol ser unilateral i el dolor recorre l’àrea del nervi afectat.

Medicaments: Són efectius els anticonvulsivants (gabapentina i pregabalina) i els antidepressius tricíclics (duloxetina). Els agents tòpics aplicats directament sobre la pell són beneficiosos, com ara anestèsica lidocaïna i la crema de capsaicina.

TENS: Estimulació nerviosa elèctrica transcutània és un dispositiu que estimula la pell al voltant de la zona afectada mitjançant el lliurament dels corrents elèctrics lleus. Aquests impulsos interfereixen amb la transmissió de senyals de dolor per alleujar el dolor.

Bloqueig de l’arrel nerviosa selectiva: Amb aquesta tècnica, el metge insereix una petita agulla a través de la part posterior i prop de la medul·la espinal. Després d’usar la guia de raigs x o l’ecografia per assegurar la col·locació de l’agulla, s’injecta un agent anestèsic d’acció prolongada que pot portar corticoide a prop dels nervis afectats per inhibir la transmissió del dolor.

La neuropatia diabètica perifèrica – Es el tipus més frequent. Causa dolor i entumiment a la part perifèries del cos, com les mans, els dits, els peus i dits dels peus.

La neuropatia autònoma – Aquest tipus afecta els sistemes regulats pel sistema nerviós autònom, que causa canvis en el control de la bufeta, el moviment intestinal, la funció sexual, i la pressió arterial.

La neuropatia focal – També es diu mononeuropatia, aquest tipus implica un dany a un nervi específic. La neuropatia focal es produeix sobtadament, i causa mal de la cara, el tors o la cama.

La neuropatia proximal – Aquest tipus afecta les natges, els malucs, les cuixes i les cames, el que porta a problemes amb la marxa i estabilitat per la debilitat en les cames.

Com es Diagnostica la NPH?: És necessària una bona exploració física realitzada pel metge i són fonamentals els tests electrodiagnòstics com l’Electromiografia que determinen la capacitat de conducció dels nervis i ens permeten excloure altres causes de neuropatia.

El tractament de la neuropatia diabètica depèn del tipus de la neuropatia que té el pacient, el grau de dany als nervis, i la gravetat del dolor. Les opcions de tractament inclouen:

Control estricte de la glucosa a la sang – El manteniment de nivells normals de glucosa pot ser capaç d’evitar un major dany als nervis.

Medicaments: Per al dolor i els símptomes associats, el metge receptarà antidepressius tricíclics, com ara amitriptilina o la duloxetina. Els medicaments anticonvulsius també estan aprovats per tractar el dolor neuropàtic, i inclouen gabapentina, pregabalina, la lamotrigina i carbamazepina. Per al control del dolor sever, es poden usar analgèsics narcòtics en curts terminis de temps.

Bloqueig del Plexe Celíac: Per al dolor abdominal, el metge pot utilitzar un anestèsic per “bloquejar” un grup de nervis anomenat plexe celíac. El metge utilitza la guia de raigs x per col·locar una agulla a la part del darrere a prop dels nervis, i després s’injecta el medicament en el plexe celíac.

Bloqueig del Nervi Simpàtic Lumbar: El metge injecta un anestèsic d’acció prolongada prop dels nervis simpàtics lumbars, utilitzant la guia dels rajos x.

La síndrome de dolor regional complex (CRPS) és una malaltia dolorosa i crònica que es produeix després d’una lesió, traumatisme o una fractura.

També anomenada distròfia simpàtica reflexa (RSD), aquesta malaltia es manifesta amb símptomes complexos que poden persistir durant anys. Encara que no existeix una cura per al CRPS, els pacients milloren si es realitza un diagnòstic precoç i un tractament multidisciplinari. Qualsevol persona està en risc de desenvolupar la síndrome de dolor regional complex, si bé els estudis estadístics demostren que afecta les dones tres vegades més sovint que els homes. En els adults, la part del cos afectada amb major freqüència és el braç, però en els nens, és la cama.

Quins són els simptomes del SDRC?: Els símptomes del CRPS varien de pacient a pacient. Aquests inclouen:

• Dolor i sensació de cremor al braç, cama, mà o peu
• Tremolors o espasmes
• La pèrdua del control de moviments fins
• Augment de sudoració de l’extremitat afectada
• Canvis de temperatura de l’extremitat afectada
• Canvis en la pell, el cabell, les ungles de l’extremitat afectada
• Rigidesa i inflamació

Perquè es produeix la SDRC?: La distròfia simpàtica reflexa pot ocórrer després d’una lesió penetrant, profunda o no, ferida o laceració, fractura d’un os, i la cirurgia, com ara l’alliberament del túnel carpià o l’artroscòpia de genoll. També pot produir-se després d’esquinços o contusions o després d’immobilitzacions de les extremitats per guixos o fèrules. En aquests casos es pot desenvolupar el SDRC perquè actuen els anomenats mecanismes de la malaltia que inclouen:

La disfunció del sistema nerviós simpàtic – Els nervis que controlen les accions involuntàries del cos no estan funcionant correctament.

La disfunció del sistema nerviós somàtic – Aquests nervis passen missatges entre el cervell i les extremitats a través de la medul·la espinal. Una persona amb SDRC experimenta sovint hipersensibilitat al tacte suau (alodinia), a causa d’aquest problema.

Inflamació Neurogènica – La inflor i l’envermelliment de l’extremitat associada al SDRC poden estar associats amb un alliberament de substàncies químiques.

La hipòxia – La SDRC es creu que està associada a una reducció de l’aportació d’oxigen als teixits per afectació dels vasos sanguinis.

Com es diagnostica el SDRC?: La distròfia simpàtica reflexa es diagnostica basant-se en els símptomes del pacient i la història clínica. No hi ha cap prova de sang o una prova de diagnòstic confirmatòria per diagnosticar aquesta afecció. El metge sovint ordenarà radiografies, gammagrafies òssies, proves de tomografia computada (TC) i ressonància magnètica per descartar malalties greus associades amb aquests símptomes.

El millor tractament comença per un diagnòstic precoç i un treball conjunt entre traumatòlegs, metges del dolor, rehabilitadors i fisioterapeutes, El tractament varia de pacient a pacient, i el tractament està dirigit a la màxima recuperació funcional de l’extremitat afectada, el control dels símptomes i l’alleujament del dolor. Les opcions de tractament inclouen:

Els medicaments:  Neuromoduladors antidepressius i anticonvulsius; analgèsics opioids, no opiods i anestèsics locals tòpics; antiinflamatoris; medicaments per evitar la descalcificació ossea.

La teràpia física: Diferents estratègies terapèutiques per reduir la inflor i el dolor i exercicis d’enfortiment per millorar la funció de les extremitats i el moviment. El terapeuta pot utilitzar les mobilitzacions activa i passiva, teràpia de calor, massatges, estimulació elèctrica, i teràpia de miralls entre altress

Cateters Perineurals: A vegades per vèncer les rígides de l’extremitat el metge del dolor col·locarà un catèter al voltant dels nervis de l’extremitat per treure’n el dolor en el moment de realitzar la rehabilitació, de manera que s’aconsegueix augmentar la mobilitat de l’extremitat sense dolor.

El bloqueig del gangli estrellat: Per alleujar el dolor de les extremitats, el metge pot injectar un anestèsic d’acció prolongada en els nervis que innerven els braços o les mans. Aquests bloqueigs es fan amb control ecogràfic i amb sedació.

Radiofreqüència Pulsada dels Nervis afectats: Mitjançant aquesta tècnica neuromoduladora es col·loca un elèctrode molt a prop dels nervis afectats mitjançant visió ecogràfica i s’aplica uns corrents elèctrics que disminueixen la transmissió del dolor.

Simpatectomia: Amb aquest procediment, el metge destrueix una porció del nervi que proveeix a l’extremitat mitjançant l’ús d’un agent neurolític o per radiofreqüència. Aquest procediment està reservat per a les persones que no responen als bloquejos nerviosos.

La síndrome del túnel carpià (STC) és una malaltia molt freqüent que causa dolor del canell, la mà i els dits. El túnel carpià es troba al costat palmar del canell i la mà, just sota la pell. Vuit petits ossos formen el túnel, amb una superfície palmar compost de teixits tous i el lligament carpià transvers. El nervi mitjà passa a través d’aquest túnel, juntament amb els tendons flexors. La compressió del nervi o tendons donarà lloc a dolor. Les persones de mitjana edat i la gent gran són més propensos a ser afectats per STC, i les dones són tres vegades més freqüentment afectades que els homes.

Quines són les causes del STC? Certes condicions augmenten la probabilitat de STC, com l’embaràs, l’obesitat, la malaltia de la tiroide, l’artritis, la diabetis i lesions al canell. A més, el STC està associat amb l’ús excessiu del canell i la mà.

Quins són els simptomes del STC? Sol afectar a la mà dominant, però pot afectar a totes dues. Els símptomes inclouen entumiment dels dits i el polze, així com cremor, formigueig i sensació de compressió dels dits i l’avantbraç. Els símptomes sovint són pitjors al matí al despertar, o poden ocórrer durant la nit dificultant el son. La debilitat associada pot afectar poder sostenir una tassa o un llibre, obrir una tapa, agafar un objecte, o doblegar el canell.

Com es diagnostica? El diagnòstic de la síndrome del túnel carpià es realitza d’acord amb una descripció dels símptomes dolorosos i un examen físic complet.

Prova de conducció nerviosa – Aquesta consisteix a col·locar elèctrodes al costat del colze de la regió del canell. S’utilitza un corrent elèctric suau per estimular el nervi i per avaluar els danys. A més, el grau de la funció muscular es pot avaluar també mitjançant la col·locació d’una petita agulla en diversos músculs innervats pel nervi mitjà.

Les proves d’imatge de raigs X i ressonància magnètica s’utilitzen sovint per descartar altres problemes i avaluar els ossos i els teixits tous del canell i la mà.

Medicaments: Hi ha diversos medicaments utilitzats per tractar els símptomes associats amb el STC. Els fàrmacs antiinflamatoris no esteroides (AINE) s’utilitzen per reduir la inflamació. Per al dolor sever, analgèsics opioides i no opioides poden ser receptats a curt termini.

Entablillat: per alleujar el dolor i mantenir el canell en l’alineació en la nit, s’utilitza una fèrula per al canell que disminueix la pressió sobre el nervi mitjà.

La injecció de corticoesteroides: El metge pot injectar un agent d’esteroides al túnel carpià mitjançant l’ecografia per disminuir la inflamació i oferir alleujament del dolor a llarg termini.

Radiofreqüència Pulsada del Nervi Mitjà: Mitjançant aquesta tècnica neuromoduladora es col·loca un elèctrode molt a prop del nervi mitjà mitjançant visió ecogràfica i s’aplica uns corrents elèctriques que disminueixen la transmissió del dolor.

Cirurgia d’alliberament del túnel carpià: Quan els símptomes persisteixen i són severs, el metge traumatòleg, pot realitzar una cirurgia oberta o endoscòpica per alliberar (tallar) el lligament carpià i separar-lo del nervi mitjà.

El dolor del membre fantasma és un dolor que pot ser lleu fins a extremadament sever. Es percep a la zona on una extremitat ha estat amputada anteriorment. Les sensacions del membre fantasma poden desaparèixer o disminuir amb el temps, però per a alguns pacients, el dolor del membre continua durant més de 6 mesos. Quan això passa, el pronòstic per al pacient amb dolor del membre fantasma és pobre. La incidència del dolor de membre fantasma oscil·la entre el 60% i el 80% dels malalts amputats. Aquest dolor sembla ocórrer independentment de l’edat, el gènere, o el costat afectat. El dolor fantasma és menys freqüent en els nens petits i adolescents. Tot i que el membre s’ha eliminat, sigui per trauma o cirurgia, les terminacions nervioses en el monyó segueixen enviant senyals de dolor al cervell, fent que el cervell pensi que el membre dolorós és present. A vegades, el cervell conserva el record del dolor que es va produir, que es percep de forma contínua, independentment dels senyals dels nervis lesionats. A més de dolor, amb l’amputació, el pacient experimenta altres sensacions, com ara rampes, cremor, formigueig, calor i fred a la zona monyó. Alguns pacients informen que el dolor se sent com que és molt més baix, on la cama o el braç solia ser.

Quins són els factors de Risc pel Dolor de Membre Fantasma: Encara es desconeixen les raons exactes de per què hi ha gent que pateix aquest dolor i altres no. Alguns factors poden augmentar-ne el risc:

El dolor abans de l’amputació – Per als pacients que tenien dolor intens abans de l’amputació de l’extremitat, la possibilitat que es produeixi el dolor del membre fantasma és més gran.

El dolor del monyó – Els pacients que tenen dolor del monyó després de l’amputació són més propensos a desenvolupar dolor de membre fantasma.

Pobre ajustamen de la pròtesis  – Si el membre artificial (pròtesis) s’adapta malament, pot causar dolor residual.

La Fisioteràpia: El terapeuta utilitza diferents eines com els massatges, l’estimulació elèctrica (TENS), o els ultrasons per aconseguir alleujar el dolor. Darrerament s’està utilitzant amb molt d’èxit el Tractament amb Miralls. Hi ha resultats molt positius amb aquest tractament senzill que consisteix en la utilització d’un mirall per simular que el membre amputat encara està present.

Medicaments: inclouen Neuromoduladors com anticonvulsius, antidepressius, neurolèptics, bloquejadors beta i els bloquejadors dels canals de calci. Per al dolor sever, s’utilitzen analgèsics narcòtics

Botox: Injecció de botox en els punts gallet a la zona del monyó pot alleugerar el dolor del membre fantasma.

Injeccions al Munyò: El metge injecta un anestèsic d’acció perllongada o un corticoesteroide a la zona del monyó per disminuir les sensacions de dolor fantasma.

Estimulació de la medul·la espinal: Aquest dispositiu s’implanta quirúrgicament en les natges o l’abdomen. Petits cables amb elèctrodes estan posicionats prop de la medul·la espinal per lliurar impulsos que interfereixen amb els senyals de dolor.

La “ciàtica”, també o radiculopatia, és el dolor que s’estén des de la zona lumbar i de la pelvis i s’irradia per la cama fins al peu seguint el trajecte de les arrels nervioses de la zona lumbar afectades. La radiculopatia lumbosacra es produeix en al voltant del 4% de la població en general, i els homes i les dones són afectats per igual. No obstant això, els homes es veuen afectats amb major freqüència al voltant dels 40 anys, mentre que les dones són sovint més afectades entre els 50 i 60 anys. De les persones que desenvolupen la ciàtica, al voltant de 10% i 25% tenen símptomes que persisteixen durant més de sis setmanes. Hi ha alguns factors de risc com el tabac, els treballs manuals pesats, la conducció o utilització d’equips de vibració, les infeccions espinals, quists sinovials, i arteritis de cèl·lules gegants.

Quins són els simptomes de la Ciàtica? Els símptomes de la radiculopatia i ciàtica varien de persona a persona, i depenen de la gravetat de la compressió del nervi. Els símptomes concrets depenen de l’arrel nerviosa específica afectada. Els símptomes inclouen:

El dolor lumbar que s’irradia cap a les natges i la cuixa.

El dolor que s’estén per la part posterior de la cama fins al peu.

El dolor que està relacionat amb l’activitat o maniobres que augmenten la pressió com el tossir o anar de ventre.

Debilitat. (casos severs)

Entumiment. (casos severs)

La caiguda del peu, que és la incapacitat per doblegar el turmell cap amunt.

Quines són les causes de la ciàtica? Els discos intervertebrals, per l’efecte del pas del temps i l’envelliment, acaben perdent la seva elasticitat i la funció amortidora de les forces físiques que actuen sobre la columna. Els primers signes de degeneració consisteixen en la deshidratació del nucli discal. Més endavant poden aparèixer protrusions del Disc cap al canal medul·lar. Amb el temps es produeixen fissures de l’anell fibrós que produeixen des de la pèrdua de contingut discal fins veritables Ruptures i hèrnies. La pressió mecànica del contingut discal sobre els nervis espinals i la reacció inflamatòria conseqüent ocasiona dolor.

Disc degenerat – Degeneració interna del disc, que pot implicar la pèrdua d’alçada del disc i el desplaçament de les vèrtebres comprimint les arrels nervioses lumbars.

Protusions de disc – Extensió del disc fora de l’alineació normal entre cadascuna de les vèrtebres.

Hèrnia Discal – És la causa més comuna de ciàtica. Es produeix quan hi ha una hèrnia de disc de la columna vertebral. La hèrnia discal implica una sortida del material interior del disc (nucli) a través de la capa més duran exterior del disc (anell), produint una compressió i inflamació de les arrels nervioses lumbars.

Compressió d’arrels nervioses per tumors, coàguls de sang, o abscessos.

Afectació d’arrels nervioses després de cirurgia de l’esquena.

Mals hàbits Posturals – posicions de seient incòmode.

Trastorns nerviosos deteriorament o la inflamació del nervi ciàtic.

Com es diagnostica la ciàtica? Quan visiti l’especialista en dolor, se li farà una història mèdica completa, i durà a terme un examen físic. A més, el metge utilitzarà proves de diagnòstic per identificar el tipus de trastorns, com ara els raigs X o la RMN

Les opcions de tractament inclouen:

Medicaments: Antiinflamatoris per reduir la inflamació del nervi ciàtic, el metge pot prescriure medicaments antiinflamatoris no esteroides (AINE) o corticoides. Analgèsics opiods o no opioids es poden utilitzar a curt termini per al dolor sever. També es poden usar fàrmacs anticonvulsivants com la pregabalinia.

Fisioteràpia: El pacient ha d’aprendre exercicis per enfortir els músculs de l’esquena, estabilitzar la columna vertebral, i promoure un major espai per als nervis espinals. L’exercici físic també serà fonamental per controlar el pes corporal.

La injecció epidural d’esteroides (ESI): Consisteix a injectar un esteroide en l’espai epidural perquè difongui fins a l’arrel espinal afectada per tal que l’efecte antiinflamatori i analgèsic sigui el màxim potent amb la mínima dosis possible.

Radiofreqüència Pulsada dels ganglis de les arrels nervioses lumbars: Mitjançant aquesta tècnica neuromoduladora es col·loca un elèctrode molt a prop de l’arrel nerviosa mitjançant visió per raigs X i s’aplica uns corrents electrics que disminueixen la transmissió del dolor.

Injeccio d’ozó intradiscal: Consisteix en injecció d’ozó mitjançant una agulla que es guia mitjançant raigs X fins al disc on està l’hèrnia discal, per tal de aconseguir una deshidratació del disc intervertebral que redueixi el volum i eviti la compressió de l’arrel nerviosa..

Injecció de etanol gelificat DISCO-GEL®: Consisteix en injecció d’etanol gelificat mitjançant una agulla que es guia mitjançant raigs X fins al disc on està la hèrnia discal, per tal de aconseguir una deshidratació del disc intervertebral que redueixi el volum i eviti la compressió de l’arrel nerviosa.

També conegut com a síndrome post–laminectomia. Aquest terme es refereix al dolor continu i generalitzat que es produeix després d’una cirurgia d’esquena. Alguns pacients no experimenten alleujament dels símptomes després de la cirurgia de l’esquena, degut principalment a la naturalesa complexa del sistema nerviós i la columna vertebral. No obstant això quan es produeix un DCEF, el dolor és pitjor i persistent. El DCEF afecta un 20-40% dels pacients que se sotmeten a cirurgia de l’esquena. La probabilitat que aparegui el dolor persistent després de la cirurgia és més gran quan s’han realitzat procediments repetits de cirurgia a l’esquena.

El DCEF sembla que es produeix a causa d’una acumulació de teixit cicatricial al voltant de les arrels nervioses de la columna després de la cirurgia. Això sovint s’acompanya amb espasmes musculars persistents. A més, les articulacions o els nervis poden ser irritats durant el procediment quirúrgic. S’ha de diferenciar el dolor postoperatori normal després d’una cirurgia d’esquena que es reduirà en poques setmanes del dolor crònic persistent que no desapareix després de cirurgia de l’esquena i que categoritzem com DCEF. El DCEF també es pot desenvolupar en les arees adjacents de la zona operada de la columna. Així s’afecta les vèrtebres que estan per sobre o per sota de la zona operada. El dolor de la articulació sacroilíaca també pot contribuir al DCEF. Hi ha factors de risc per desenvolupar el DCEF com:

El dolor simultani d’una altra regió de la columna vertebral.

El fracàs de la columna per fusionar-se després de la cirurgia.

Aparició de nova hèrnia discal o recidiva.

Compressió del nervi espinals pel material d’osteosíntesis.

Diabetis.

Lupus eritematós sistèmic.

Malaltia vascular perifèrica.

La depressió i / o ansietat.

Tabac.

Quins sóns els simptomes del DCEF?: El DCEF pot manifestar-se com un dolor intens a l’esquena a la zona on s’ha realitzat la operació quirúrgica amb dificultat per mantenir la posició erguida, i que empitjora a l’estar de peus, en caminar i en flexionar o gira l’esquena. El dolor pot impedir el dormir. D’altres vegades el dolor predominant és una radiculàlgia per afectació de les arrels nervioses a l’estar rodejades de teixit cicatrizal després de la cirurgia. En aquests casos el dolor d’assembla al d’una hèrnia discal i pot afectar a una o les dues cames.

Hi ha vàries opcions de tractament i sovint hem d’utilitzar combinacions de varis:

Medicaments: analgesics opioids i no opioids, neuromoduladors com anticonvulsivants i antidepressius, antinflamatoris

Fisioteràpia: El pacient ha d’aprendre exercicis per enfortir els músculs de l’esquena, estabilitzar la columna vertebral i tècniques per augmentar la flexibilitat i alleujar el dolor d’estirament.

Injecció epidural d’esteroides (ESI): Per reduir la inflamació, el metge pot injectar un corticosteroide en l’espai epidural a prop dels nervis afectats. De vegades s’afegeix un anestèsic per a alleugeriment immediat del dolor.

Injeccions en les articulacions (FJIs): Aquestes injeccions impliquen la inserció de petites agulles en les articulacions de la columna vertebral. El metge injecta un anestèsic, que pot portar un corticosteroide, a l’espai articular i prop dels nervis espinals per oferir l’alleujament del dolor tant a curt com a llarg termini per als pacients amb DCEF.

Ablació per Radiofreqüència (Rizolisis):  Es basa en “desconnectar” els petits nervis que transmeten el dolor de les articulacions de la columna lumbar. Aquest ha estat un procediment revolucionari per al mal d’esquena, ja que pot proporcionar 6-24 mesos d’alleugeriment del dolor i si el dolor torna, els estudis mostren que la radiofreqüència de repetició pot ser igual d’eficaç.

Radiofreqüència Pulsada dels ganglis de les arrels nervioses lumbars afectades. Mitjançant aquesta tècnica neuromoduladora es col·loca un elèctrode molt a prop de l’arrel nerviosa mitjançant visió per raigs X i s’aplica uns corrents elèctrics que disminueixen la transmissió del dolor. Com que aquests pacients han estat operats i és difícil arribar a les arrels nervioses a través de la columna lumbar s’introdueix un catèter per hiatus sacre per arribar a les arrels nervioses a través del canal medul·lar.

Adhesiolisi: Consisteix en la canalització d’un catèter a través del hiatus sacre per arribar a les arrels afectades després de la cirurgia on hi ha cúmul de teixit cicatricial i injectar en aquest teixit cicatricial corticoids i sèrum fisiològic i anestèsics locals per intentar destruir aquest teixit cicatricial per descomprimir l’arrel nerviosa. Aquesta tècnica es pot realitzar mitjançant visió directa amb una fibra òptica connectada a una càmera: Epiduroscopia.

Estimulació de la medul·la espinal (SCS): Aquest dispositiu s’implanta a la regió de l’abdomen o les natges. Un cable amb elèctrodes està unit a prop dels nervis afectats. El generador envia impulsos elèctrics als nervis, que interfereixen amb els senyals de dolor. El SCS només es considera quan un pacient amb DCEF falla en altres mesures de tractament.

Bomba intratecal per al dolor: Per administrar medicaments per al dolor directament en el líquid cefaloraquidi per eludir el tracte gastrointestinal, el metge pot implantar un catèter unit a una bomba col·locada a les natges o al tors del pacient que va subministrant els medicaments.