Des de fa 15 anys se celebra el 17 d’octubre el Dia Internacional contra el Dolor, i aquest 2019 va dedicat als pacients vulnerables, aquells que a més de patir-lo no poden expressar el seu patiment. En parlem amb el doctor Sergi Boada, especialista de Clínica del Dolor Tarragona.

Sr.Boada, percep aquesta importància per donar visibilitat a aquesta patologia, al dolor i al dolor crònic, amb un Dia Internacional?

És clar que sí. El dolor no es veu, és invisible pel qui el pateix i per les persones del seu entorn. Per tant, tota iniciativa és poca per visibilitzar-lo i per ajudar a empatitzar amb qui les persones que el pateixen.

Enguany, a més el Dia Internacional contra el Dolor va dedicat al pacient vulnerable on aquesta invisibilitat es fa encara més palesa. Pensem en nens, ancians amb fragilitat o demencia, o pacients amb lesions medul·lars…  

De fet és una patologia majoritària ja que tothom sent dolor en algun moment però també hi ha molts pacients amb dolor crònic. De fet més de 3 milions de persones a Espanya pateixen dolor neuropàtic i un 77% ho pateix de manera crònica, segons dades de la Societat Espanyola de Neurologia.

Efectivament, fins a un 20% de la població, per tant 2 de cada 10 persones, pateixen dolor crònic…El dolor agud per sí l’hem de concebir com a positiu donat que és un síntoma d’alarma que ens posa en avís que el nostre cos pateix una afectació i així poder-ne actuar. En canvi el dolor crònic és una malaltia per sí mateixa i provoca un deteriorament important de la qualitat de vida dels pacients a nivell físic, però també emocional que repercuteix en la seva capacitat relacional, laboral, familiar….

Ara comentava que es tracta d’una malaltia, es concep així, però no està declarada encara com a tal, motiu que reivindica i sol·licita l’Organització Mundial de la Salut, i que el seu alleujament sigui catalogat com un dret humà….

Sí sí, evidentment es tracta d’una malatia i cal que es catalogui com a tal.

Dr.Boada, en el seu cas quants anys fa que s’hi dedica i per que va escollir aquesta professió?

Sóc anestesiòleg de formació de fa més de 25 anys. Quan una persona s’opera, la funció principal de l’anestesiòleg és que pugui fer-se sense dolor durant i després de la intervenció. Per tant, tractar el dolor és quelcom inherent a la feina de l’anestesiòleg. 

A partir d’aquí, és fàcil l’evolució professional cap al tractament de les persones que pateixen dolor per qualsevol motiu, però fora de l’àmbit quirúrgic. Per això existeixen les unitats de dolor crònic, i aquesta és la feina que hi fem, minimitzar el patiment de dolor crònic….Conseguir reduir el dolor de les persones que el pateixen és quelcom que produeix molta satisfacció com a metge i també com a persona.

Abans ho avançava, enguany el Dia Internacional contra el Dolor es centra en els pacients vulnerables, quina és la importància? 

Els pacients vulnerables són aquells que a més de patir dolor tenen dificultats per expressar-lo i per que els hi sigui reconegut aquest dolor. 

Pensem que 30%-40% de nens i adolescents entre 8 i 16 anys que pateixen alguna mena de dolor crònic com mals de cap o mals de panxa crònics…es conceb per part dels familiars com a limitacions en el funcionament social, major sensació de dependencia, tristesa.. És quelcom molt dur per als familiars i el primer pas és detectar aquest dolor per poder tractar-lo de forma multidisciplinar a les unitats de dolor pediàtriques…

També és un dia per visibilitzar el dolor dels pacients ancians amb disfuncions cognitives o demencia…Ha de ser molt dur patir dolor i no poder verbalitzar-lo, no poder expresar-lo per que el cos ha perdut aquesta capacitat de poder transmetre sensacions o emocions…Això requereix una formació i dedicació per part dels professionals que tracten aquests pacients per poder identificar el patiment i poder tractar-lo.

I el tercer grup de pacients que cal visibilitzar són els malalts amb lesió medul·lar. La gent creu que com que han perdut la sensibilitat o la motricitat no tenen possibilitat de patir dolor, i és tot el contrari. Sovint són pacients que pateixen quadres de dolor de diferent etiologia i que requereixen tractament energic amb combinacions de fàrmacs, teràpies fisiques i psicologiques i procediments intervencionistes de dolor.

Tenint en compte que aquestes patologies i el dolor crònic afecta la qualitat de vida, el dia a dia. Fins quin punt hi ha certa esperança o forma de paliar-lo, com es sobreporta…?

La nostra obligació com a professionals que ens dediquem al dolor és primer escoltar a aquests pacients, després explicar per que pateixen dolor i finalment pactar entre metge i pacient què podem fer per tractar-lo i reduir-lo al màxim possible. Moltes vegades, la majoria, el reduirem però no treurem el dolor i això el pacient i família ho ha de saber, i moltes vegades no ho escolten.

També deu ser necessari algun tipus de suport psicològic…

És importantíssim i en les unitats de dolor crònic la figura del psicòleg clínic especialista en dolor és fonamental…

Com ha avançat la medicina en el terreny del tractament del dolor?

Com la medicina en general, els avenços en el diagnòstic i tractament del dolor són imparables. En el camp de la ciències bàsiques, la genètica i la biologia molecular serveix per definir molt bé la fisiopatologia del dolor, és a dir entendre com es produeix i per què en el camp de la farmacologia (fàrmacs més segurs).  

En el camp del tractaments, s’ha avançat per fer infiltracions segures guiades per imatge o aplicar tècniques de medicina regenerativa o mitjançant la implantació d’electrodes medulars corticals o en nervis perifèrics.

Per tant hi ha alternatives a la cirurgia…

Sovint la cirurgia hauria de ser la última de les alternatives, sobre tot quan no hi ha unes indicacions clares i la única indicació és el dolor.

Quines serien les tècniques més innovadores?

Les tècniques més innovadores i en les que s’ha de fer un gran esforç per aconseguir que estiguin a l’abast de la gent que pateix el dolor són les tècniques de neuromodulació. És a dir, la implantació d’electrodes en nervis o médula per inhibir la transmissió del dolor. 

Actualment es planteja la necessitat de posar o no un marcapasos, dons un neuroestimulador seria l’equivalent al marcapasos pero per dolor, i ens trobem amb grans dificultats per que aquest recurs estigui a l’abast de la gent que pateix dolor….

Cal per tant una aposta econòmica per seguir avançant…

Cal insistir en la necessitat d’invertir recursos perquè els tractaments de dolor costosos estiguin a l’abast dels pacients que ho necessiten. Els metges estem preparats, formats i absolutament implicats i és molt frustrant que tot aquest potencial no es posi en marxa per fer un bé per problemes pressupostaris.